Opinió

Mens Sana in Corpore Sano

AMATEURISME I COMPETITIVITAT, COMPATIBLES?

Sovint, l’escassetat de recursos és l’excusa perfecta per justificar el funcionament precari de molts clubs esportius amateurs. Dins d’aquest panorama de lamentacions, les entitats amb major dosi d’entusiasme i sentit comú són les que competeixen per anar escalant categories. El full de ruta ha de ser clar, poc canviant d’un any a l’altre. Sabent que es disposa de pocs calés, interessa més pagar una sèrie de jugadors descompromesos o contractar, en canvi, un bon entrenador? L’estructura organitzativa de club modest no es pot permetre gaires càrrecs tècnics; per tant, la solució idònia pot ser contractar un professional coherent, capacitat en els diferents àmbits de la preparació, que no només entreni bé, sinó que sobretot sàpiga transformar un grup de persones amb valors esportius poc definits en un autèntic equip. La fórmula màgica que l’entrenador, amb el suport incondicional de la junta, ha d’estimular té tres ingredients indispensables: compromís, bon ambient i competitivitat. No són conceptes aïllats, sinó indestriables els uns dels altres; neixen i creixen de forma conjunta i viuen en constant desequilibri – equilibri.

entrenament

Compromís: Una reunió prèvia a l’inici de la pretemporada, entre directiva, tècnic/s i esportistes és fonamental per establir el grau d’implicació personal, el compromís individual amb el projecte que comença. Resulta imprescindible que cada jugador tingui molt clar el contracte que està a punt de signar –si pot ser per escrit, millor que de paraula-, que sigui conscient que, si es vincula amb l’entitat, ho està fent, almenys, del principi a la fi de la temporada i amb uns condicionants predeterminats.

Bon ambient: El bon rotllo entre tots els membres del conjunt és sempre una empresa complicada, que se simplifica quan les normes estan ben marcades i tothom té clar que el més important és l’equip. Hi ha tasques específiques per aconseguir la cohesió de grup, les quals normalment es duen a terme al període preparatori, però cal treballar-la sempre, durant tota la temporada; un primer conflicte no resolt serà una font de successives problemàtiques. Les activitats extraesportives (calçotada, parc d’atraccions, paintball, sopar…) són una bona manera de generar pinya en moments concrets del procés de construcció de l’equip.

Competitivitat: La clau perquè un equip rutlli és que tots els jugadors s’adonin que han de treballar al màxim per jugar el cap de setmana, que ningú no pensi que té el lloc garantit. No només cal una bona plantilla, sinó també una assistència i actitud òptimes als entrenaments i que el tècnic tingui un tracte igualitari per a cadascun dels seus jugadors; l’èxit és absolut quan tots se senten partícips dels èxits del conjunt, tinguin més o menys presència a les competicions.

L’exfutbolista britànic Rodney Marsh deia que el director d’equip ha de tenir un especial tacte amb els jugadors suplents, amb una frase que es pot aplicar també a l’esport amateur: “Tot el que ha de fer un entrenador és tenir contents onze jugadors, els onze suplents; els onze titulars ja són feliços perquè són titulars”

Per fer compatibles dos termes que a priori semblen força distants, amateurisme i competitivitat, caldrà comptar amb una junta il·lusionada, que miri més a llarg que a curt termini, amb un tècnic o cos tècnic –depenent del pressupost- que combini la passió per l’esport i la coherència i un grup de jugadors seleccionats amb rigor que pensin més en el bloc que en ells mateixos. Si tots remenen alhora la poció, la màgia no tardarà a aparèixer.

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*