Durant tots aquests anys, a Bellpuig només han onejat la senyera i la bandera local. Bellpuig és un municipi on l'arrelament nacionalista és un component important i definitori del tarannà de la gent. Per tant, tenim les coses ben clares. En tant que president de la Diputació de Lleida, el meu compromís és que només onegi la senyera durant la Diada nacional de Catalunya.

Política i culturalment parlant Principat de Catalunya o PPCC ?

Els Països Catalans són una realitat històrica, cultural i lingüística. Penso que per molt que es negui aquesta evidència (i això va pels governs valencià i espanyol), la realitat és aquesta i no una altra. Ara fa uns dies, la lliçó inaugural de la Fundació Pública Institut d'Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida, va ser impartida per Francesc Antich, president de les Illes Balears. Fou un acte solemne, acadèmic i, al mateix temps, un retrobament entre l'Orient i l'Occident català. A Lleida, ha estat un dels actes que ha aixecat més expectació cultural, intel·lectual i política, i l'hem passat amb un excel·lent. Perquè tot i que el president balear és del mateix color polític que l'ajuntament de Lleida, ha hagut de ser la Diputació (amb majoria de CiU) qui ha propiciat aquest encontre "històric" entre dues realitats germanes. Aquest detall penso que diu molt a favor del president Antich i, evidentment, de la pròpia Diputació. Ara ja estem preparant intercanvis culturals Diputació de Lleida-Govern Balear.

Altrament, aquest estiu, he estat a l'Alguer en qualitat de president de la Diputació de Lleida i alcalde de Bellpuig, en el marc de l'Aplec Internacional de la Sardana i Mostra de Grups Folkórics, i hi hem posat la primera pedra de futures col·laboracions amb aquest ajuntament de Sardenya. No serà fàcil, però vaig tornar força optimista. El català hi és més present que no m'imaginava. Només cal que s'intensifiquin les relacions entre les nostres respectives comunitats. I això passa per un gest tant senzill com és anar de vacances a l'Alguer i comunicar-nos-hi en la nostra llengua comuna.

El passat mes de novembre vaig presidir els actes d'agermanament entre Quatretonda (País Valencià) i Benavent de Segrià. Tots dos pobles ens hem sentit germans i hereus d'un passat històric i cultural irrenunciable. Els himnes oficials: la Moixeranga i els Segadors. Amb això vull dir que existeix un intercanvi que parteix de la base mateixa dels nostres pobles i que des de les altes esferes espanyolistes no es pot ni podran fiscalitzar. Per tant, crec que hem d'anar cap aquí: cal, de la forma més planera possible, propiciar la coneixença mútua entre les comunicats de tots els territoris de parla catalana. Per tant, política i culturalment, un Principat inclòs en uns Països Catalans.

I administrativament parlant vegueries i comarques o diputacions?

Ens trobem davant d'un repte considerable com és un nou model d'organització territorial que respongui a la realitat social, econòmica i política del país. L'Organització territorial de Catalunya s'ha de reestructurar des de la base, els municipis, i ha d'acabar a l'esglaó més alt del món local, és a dir, les Diputacions. Per tant, ens hauríem de centrar, principalment, en la redefinició de les diverses estructures locals, nacionals i centrals per tal aconseguir, d'una banda, donar resposta a les necessitats reals del món local; i, de, l'altra un major equilibri territorial que posi l'accent en els petits i mitjans municipis (que són el nervi del país) i defugi plantejaments macrourbans que no reflecteixen la realitat social del territori català.

En resum, els ajuntaments, consells comarcals i vegueries haurien de definir les seves responsabilitats des de la complementarietat, especialitzant les seves tasques i funcions sense perjudici del principi de coordinació entre administracions, per tal d'assolir una unitat d'actuació i de coordinació de les diverses activitats administratives.

Com a membre de la comissió del patrimoni artístic. Què en penseu de la segregació de les parròquies de la Franja i del seu patrimoni artístic?

Per desgràcia, la sagnia de parròquies catalanes no és un costum de quatre dies. Va començar l'any 1203 amb una cessió per part de Roma d'una part a Osca i, quan s'instaurà tres segles després la diòcesi de Barbastre, els pobles de la vall de l'Éssera i alguns de la vall d'Isàvena passaren a dependre de l'Aragó. Ara fa 40 anys Lleida cedí, com aquell qui res, 35 parròquies més (Mequinensa passà a Saragossa) i, finalment, el 1995 la diòcesi de Barbastre-Montsó, en contra de la voluntat majoritària del poble, s'annexionà aquelles parròquies que, des del punt de vista polític i administratiu, eren situades en zona aragonesa. És a dir, en la dècada dels noranta, el governa socialista (no ho oblidem) i la Conferència Episcopal Espanyola van ressuscitar la desmembració d'una part del bisbat de Lleida, que (per cert i com a apunt per a historiadors) l'arquebisbe Pont i Gol i l'aleshores secretari seu, Atoni Deig, van evitar la dècada del 70, amb un dilata del Vaticà.

Després de la segregació, la nova diòcesi de Barbastre-Montsó reclama del bisbat de Lleida bona part d'uns fons artístics que, per damunt de tots els arguments històrics, científics i museològics que hi puguem esgrimir, n'hi ha un que no té pal·liatius: que aquest fons, algunes de les peces del qual hem custodiat des del segle IV (quan encara ni existia el bisbat de Barbastre), és, senzillament, de Catalunya. Per tant, la separació administrativa de les parròquies no invalida en absolut l'herència cultural creada en el decurs dels segles en el marc d'un territori concret i conservada per una institució museística centenària, que en els seus orígens fou pionera en la recuperació i conservació del patrimoni religiós en el nostre país. No hi ha cap justificació museològica, doncs, per a la divisió de la col·lecció permanent del Museu de Lleida: diocesà i comarcal, fruït d'una societat amb una història i cultura comunes, la qual cosa és contrària a les recomanacions i normatives internacionals dictades per l'ICOM

També cal tenir present que, com a enclavament fronterer, les terres de Lleida n'han vistes de tots colors. Justament quan la Seu de Lleida fou convertida en caserna (pràctica habitual entre les hosts borbòniques i benemèrites), moltes de les peces que conformen el patrimoni diocesà foren distribuïdes entre les parròquies del bisbat (entre les quals les de la Franja), per salvaguardar-les de la barbàrie bel·licista, i posteriorment restituïdes al seu lloc d'origen. Precisament, moltes d'aquestes peces són les que reclama Barbastre-Montsó. Ara el tema es troba a Roma. De moment, no diuen res. Pot ser un bon senyal...